L'increment
que estem experimentant de nens que presenten manca d'atenció i que
actualment s'anomena
TDA/TDAH (Transtorn per Dèficit d'Atenció amb o sense
Hiperactivitat) és ben notable.
Aquesta
simptomatologia cal tenir-la en compte dintre del context històric i social en
què té
lloc.
Patim un
excés d'estímuls visuals i auditius, una falta d'inserció simbòlica i notables
dificultats
en l'organització de l'estructura familiar, amb el debilitament dels rols
parentals
i la conseqüent dificultat dels
pares per marcar límits als fills.
També des del món adult hi ha tendència a estigmatitzar el
nen que s'aparta del model de
conducta
preestablert o bé que té una temporalitat diferent en el seu desenvolupament.
És per
això que
l'adult, amb el seu ideal d'evolució madurativa, empeny el nen a conductes
adaptatives
cada vegada més ràpides i homogènies que de vegades el nen no està preparat
per assolir.
Els criteris clínics per detectar
TDA/H són ambigus i no existeixen proves mèdiques
concloents. La medicació
pot estar indicada en alguns casos, però en la majoria no és
necessària.
Des de la
psicoanàlisi, el TDA/H es considera com un símptoma i la psicoteràpia
consistirà
a reordenar
el desenvolupament del nen i despertar-li l'interès que ara té posat en un altre
moment de la
seva evolució. A què està atent quan s'espera que posi l'atenció en les tasques
escolars? Què
ocupa la seva atenció? Això sempre té relació amb el que es produeix en el
seu entorn:
problemàtiques del pares, separacions, naixement d'un germà, pèrdues, etc.
Evidentment,
també es treballa amb el grup familiar i escolar, atès que és l'entorn en que
està immers
el nen.
Rosa M. Serra
Gabinet de Psicologia Clínica